dilluns, 16 de novembre del 2015

MÁS ALLÁ DEL HORROR Y DEL MIEDO: RAZÓN Y CORAJE


La nit del passat  divendres  el terrorisme va conmoure, una vegada més,  el món. Paris s'afegix a Nova York, Londres i Madrid per la magnitut  i desmesura de la tragèdia. Després d'aquests horrors no res torna a ser igual. El sentiment generalitzat de refús no deu convertir-se en un xec en blanc a les èlits dirigents. Front al terrorisme cal, certament, una resposta ferma, però també coherent.
Desde Carlistes Valencians adjuntem unes reflexions del nostre company Pedro Zabala com a homenatge i record a les victimes, però també com un anàlisi de la complexitat del fenòmen terrorista.

=============

La noche del pasado miércoles el terrorismo conmocionó, una vez más al mundo. París se une a Nueva York, Londres y Madrid por la magnitud y desmesura de la tragedia. Después de estos horrores nada sigue igual. El sentimiento generalizado de rechazo no debe convertirse en un cheque en blanco a las élites dirigentes. Frente al terrorismo debe haber, ciertamente, una respuesta firme, pero también coherente. 
Desde Carlistes Valencians adjuntamos unas reflexiones de nuestro compañero Pedro Zabala como homenaje y recuerdo a las victimas, pero también como un análisis de la complejidad del fenómeno terrorista.

Autor: Pedro Zabala

Fue terrible. Los atentados de París en la noche del 13 de Noviembre nos sobrecogieron de espanto. En el corazón de Europa, terroristas suicidas tiñeron de sangre una noche tranquila. El horror y el miedo se adueñó de nuestros corazones al conocer la noticia. Exactamente lo que pretendían.

¿Cómo reaccionar inteligentemente ante la barbarie?. Después de solidarizarnos con las víctimas y con el dolor de sus familiares y proclamar que todos somos uno, emplear la cabeza. La tenemos para pensar, no para embestir. Primero conocer todo lo que podamos. Los hechos los sabemos en caliente. Y recordar: no son tan insólitos. En occidente, hubo años atrás, los atentados de las torres gemelas, el de Madrid, el de Londres, contra los redactores de un semanario satírico. Y en todas las partes del mundo se han cometido y se siguen cometiendo crímenes de pareja magnitud e intencionalidad. ¿Ha empezado el apocalipsis?. ¿No será que barbaries parecidas han ocurrido desde hace muchos siglos con distintos actores y víctimas, pero que ahora los conocemos al instante y que los medios de sembrar el terror se han modernizado también?.

Luego, acercarnos a la génesis del llamado Estado Islámico que se atribuye la autoría de estos asesinatos. De esto no tratan los medios habituales de comunicación que se limitan a bombardearnos de informaciones, en cuantía tal que casi nos es imposible digerir. ¿Será cierto, como se dice, que en sus orígenes están los servicios secretos yanquis e israelíes para derribar el régimen de Al Assad?. ¿Y el islamismo radical y violento que lo nutre no deriva del salafismo que se predica en las mezquitas financiadas por Arabia Saudí?.

Conocen perfectamente la tecnología actual y saben utilizarla. Su empleo de las redes sociales para difundir su ideología y captar adeptos es continuo. Muchos de ellos son la segunda generación de emigrantes árabes que gozan por su nacimiento de la nacionalidad de sus países de acogida, pero no de igualdad de oportunidades en materia educativa y laboral, sino que sufren discriminaciones por su origen. Las sociedades occidentales no los han acogido, sino que viven en ghetos, Cierto que algunos de ellos han podido cursar estudios superiores en materias científicas y tecnológicas que luego emplean para el terror. Y no olvidemos que jóvenes, de raíces claramente europeas, convertidos al islamismo radical, se han alistado en las filas de este Califato.

El Oriente Medio es un polvorín donde no se juega una sola partida de ajedrez, sino muchas simultáneas y entrelazadas. Entre Rusia y USA con la OTAN, Israel, Arabia Saudí, Irán, Turquía, Palestina, Egipto, Líbano, Yemen, el régimen sirio, los kurdos... Entre religiones: sunitas radicales y moderados, chiíes, cristianos... Mucho petróleo con las actuales extracciones masivas para abaratar sus precios. Comercio ingente -legal e ilegal- de armas a cargo de las grandes potencias. El drama de los refugiados...

De ahí que no bastan las declaraciones rimbombantes: es la guerra y responderemos contundentemente. Bombardeos, acciones terrestres, medidas policíacas, mayores controles no bastarán. Es la hora de la diplomacia y la política también. ¿Sabrán en aras de la paz y la justicia sacrificar sus alicortos y egoístas intereses?. ¿O emplearán el miedo para que cedamos parcelas cada vez mayores de libertad y garantías jurídicas?.

Hay respuestas fáciles y contraproducentes que ya están brotando. Repunte de fundamentalismos de otras religiones que responden con odio violento a ese fanatismo. Exacerbación de fundamentalismos laicistas que pretenden arrancar los signos religiosos de la cultura occidental y recluirlos al interior de las conciencias. Florecer de nacionalismos xenófobos, capaces de ganar elecciones, de dinamitar la Unión Europea, de blindar las fronteras de los viejos Estados nacionales y de expulsar a los emigrantes y sus familiares. Negativa a acoger a refugiados y demás huídos del hambre y del cambio climático. Cobardía y cesión por los viejos partidos de las banderas de la democracia.


¿Hay lugar para la esperanza?. ¿Seremos capaces de oponer a los fundamentalismos, fanatismos y fatalismos, el compartir, cooperar y comprometernos?. ¿Seremos capaces de defender los Derechos Humanos aquí y en esos países torturados?. ¿Apoyaremos la causa de la liberación femenina en el Islam y en todo el planeta?. ¿Cambiaremos nuestra forma de vida para proteger la Casa Común que es la naturaleza con todos sus seres?. 

divendres, 6 de novembre del 2015

Comunicat d´En Carles Xavier de Borbó Parma pel día de la Dinastía Carlina


Els meus volguts carlistes:

         Agrair-vos les mostres d'afecte i lleialtat que he rebut amb motiu de la meua onomàstica. Festivitat que dec de compartir amb tots vosaltres, perquè és també, en definitiva, la d'aquest formidable moviment popular que és el Carlisme.

            Des de Carles V, fins a arribar al meu iaio i a mon pare, tots els Reis carlistes han estat al costat del poble. Junts hem compartit les dificultats que en cada moment de la història han afectat les Espanyes. Hem patit marginació, silenci i exili, però no han aconseguit emmudir-nos. Devem de continuar donant testimoni dels nostres ideals i participant en els problemes col·lectius.

           Hem de lluitar contra la desigualtat i defendre la justícia i la llibertat, que és la causa dels desfavorits. Hem de trobar formes adequades per a resoldre els problemes més complexos del món actual, especialment la pobresa i el medi ambient, com ens recordava el Sant Pare en la seua recent encíclica.

      En aquests moments de greu crisi institucional, hem de proposar les nostres solucions forals i federatives, basades en el principi de subsidiarietat i el reconeixement dels cossos intermedis, la qual cosa ara s'anomena societat civil. Vos invite a treballar pel respecte, la solidaritat, el trellat i el pacte. La nostra veu deu de ser escoltada.

        Renove el compromís que ens unix, vos transmet l'afecte i estima d'Anna Maria junt amb el de tota la nostra família i el meu propi.

6 de novembre de 2015


Carles Xavier de Borbó Parma

-----------------------------------------------------------
Mis queridos carlistas:

              Agradeceros las muestras de afecto y lealtad que he recibido con motivo de mi onomástica. Festividad que debo de compartir con todos vosotros, porque es también, en definitiva, la de este formidable movimiento popular que es el Carlismo.

                     Desde Carlos V, hasta llegar a mi abuelo y a mi padre, todos los Reyes carlistas han estado al lado del pueblo. Juntos hemos compartido las dificultades que en cada momento de la historia han afectado a las Españas. Hemos sufrido marginación, silencio y exilio, pero no han logrado acallarnos. Debemos de seguir dando testimonio de nuestros ideales y participando en los problemas colectivos.

             Hemos de luchar contra la desigualdad y defender la justicia y la libertad, que es la causa de los desfavorecidos.  Debemos encontrar formas adecuadas para resolver los problemas más complejos del mundo actual, especialmente la pobreza y el medio ambiente, como nos recordaba el Santo Padre en su reciente encíclica.

            En estos momentos de grave crisis institucional tenemos que proponer nuestras soluciones forales y federativas, basadas en el principio de la subsidiariedad y el reconocimiento de los cuerpos intermedios, lo que ahora se llama sociedad civil. Os invito a trabajar por el respeto, la solidaridad, el entendimiento y el pacto. Nuestra voz debe de ser escuchada.

             Renuevo el compromiso que nos une, os transmito el afecto y cariño de Ana María junto con el de toda nuestra familia y el mío propio.

En Ámsterdam a 6 de noviembre de 2015

Carlos Javier de Borbón Parma

dijous, 5 de novembre del 2015

La muntanya insurgenti l´independentisme

 
El passat 27 d'octubre l'historiador Robert Vallverdú, publicava al Diario de Tarragona l'article "La muntanya insurgent i l'independentisme", que adjuntem. El professor Vallverdú es autor d'una vintena de llibres sobre  el segle XIX i el Carlisme, el darrer publicat aquest mateix any La metamorfosi del carlisme català, del "Déu, Pàtria i Rei" a l'Assemblea de Catalunya.  A l'article s'analitzen els resultats de les darreres eleccions al Parlament de  Catalunya a les comarques tradicionalment carlistes del Principat, on el vot soberanista va ser clarament majoritari, arribant a algunes viles  fins el 80 %. L'article de Vallverdú ens convida a la reflexió, .... i a l'acció. 

El pasado 27 de ocubre el historiador Robert Vallverdú, publicaba en el Diario de Tarragona el artículo "La muntanya insurgent i l'independentisme", que adjuntamos. El profesor Vallverdú es autor de una veintena de libros sobre el siglo XIX y el Carlismo, el último publicado este mismo año, La metamorfosi del carlisme català, del "Déu, Pàtria i Rei" a l'Assemblea de Catalunya. En el artículo se analizan los resultados de las últimas elecciones al Parlamento de Cataluña en las comarca tradicionalmente carlistas del Principado, donde el voto soberanista fue claramente mayoritario, llegando en algunas poblaciones hasta el 80%. 
El artículo de Vallverdú nos invita a la reflexión, ... i a la acción.
 

La muntanya insurgent en temps carlistes ha votat els partits independentistes.


ROBERT VALLVERDÚ / fuente: diari de tarragona

Quan encara ressonen arreu de Catalunya els resultats de les últimes eleccions al parlament català, convertides en plebiscitàries per alguns polítics, una onada de periodistes i tertulians, guiats per les seves simpaties ideològiques, ens bombardegen amb missatges per fer-nos creure quin bloc va guanyar l’escrutini, la qual cosa provoca una certa desorientació entre els votants.
Davant de tanta informació cal no fer massa cas dels comentaris i recórrer a les dades objectives i aquestes ens manifesten que va guanyar l’independentisme en escons i l’unionisme en vots i va perdre l’independentisme en el plebiscit i va perdre l’unionisme en el parlament autonòmic.

Analitzats serenament els resultats, és interessant comprovar de quin lloc sortiren els vots dels partits en litigi. Un primer cop ull al mapa electoral de Catalunya s’observa com la muntanya insurgent, autèntic viver de caps i voluntaris carlins durant les guerres civils del segle dinovè, va votar de forma aclaparadora els partits independentistes. Si el mapa els superposem al de la tercera carlinada, gairebé coincideixen els nuclis de més efervescència rebel amb els dels partidaris de Junts pel Sí i la CUP. S’observa en aquest sentit una línia que s’inicia a les comarques de l’Alt Urgell, passa pel Solsonès i el Berguedà, segueix per la Noguera, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Priorat i arriba a la Terra Alta i el Montsià, pròxim al Maestrat, terra tradicionalment carlina.
L’altre focus de vots independentistes pertany a les terres gironines que junt amb les comarques de la Catalunya Central, sense menystenir la resta, foren zones importants de predomini carlí ara convertides en centre de vots independentistes. Van ser importants els vots dels pobles de les comarques de la Selva, el Pla de l’Estany i el Ripollès, territoris on s’aixecaren partides carlines durant la tercera guerra.

Cal tenir en compte que aquests territoris van ser els que més comitès electorals carlins van mobilitzar a tot l’estat espanyol entre 1870 i 1872, vint-i-nou en total. Sens dubte la història de la tercera carlinada atorga un protagonisme innegable a la Catalunya septentrional, com les votacions de l’últim escrutini el donen a les formacions independentistes.
Si observem els sufragis des de la perspectiva municipal, els resultats encara són més evidents. Solsona, la terra que dominaren els Tristany, el Ros d’Eroles i altres comandaments carlins, sumats els vots dels dos partits independentistes va obtenir un percentatge de 74,3; Berga, a la Catalunya Central, ocupada diverses vegades pels tradicionalistes i centre d’operacions carlines, arriba al 76,6; Sant Joan de les Abadesses, lloc on durant la tercera guerra s’organitzà la Diputació Foral amb l’objectiu de coordinar les estructures del nou estat carlí, obtingueren 78,3; Banyoles, al Pla de l’Estany, 82,2; Sort, la capital del Pallars Sobirà 71,9; Montblanc, la capital de la Conca de Barberà, vila que a l’última guerra carlina fugiren cent cinquanta veïns per engrossir les partides carlines, 71,8; Valls, capital de l’Alt Camp, la terra del general Masgoret, 57,0; Falset, al Priorat, 78,3; Gandesa, a la Terra Alta, comarca on operaven en total llibertat les partides de Carnicer, Panera, Ferrer i el capellà de Flix, 67,0. Tots aquests exemples evidencien el suport que van donar els pobles, les viles i les ciutats de l’alta muntanya i la serralada prelitoral a l’independentisme.
En canvi, els llocs on l’unionisme obtingué millors resultats fou a les viles i ciutats properes a la costa i les zones industrials, llocs per altra banda receptors de molta immigració, tradicionalment liberals durant les guerres carlines.
Al mapa s’observa dos focus principals: l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment el cinturó anomenat roig perquè el socialisme obtenia els millors resultats i que en aquesta votació es va convertir en taronja a causa de l’èxit de Ciutadans i una altra demarcació situada als barris i pobles propers a Tarragona i les indústries petroquímiques i els seus satèl·lits, fins al punt que nuclis tan importants de població com Salou i Vila-seca els partits unionistes superaren els independentistes. A les comarques de Lleida i Girona aquest bloc obtingué representació parlamentària, però a molta distància de la suma de Junts pel Sí i la CUP.
Analitzats els resultats d’aquestes eleccions es pot afirmar que la muntanya insurgent, la Catalunya foral i carlina, com insinua el professor Aragonés (Diari, 28-09), va donar de forma majoritària els vots a les formacions independentistes i els va aportar l’aval necessari per guanyar les eleccions al Parlament català.